"La Terra Alta no és l’Empordà"

[Parlant de la implantació de l'energia eòlica a la seva comarca,] el conseller comarcal de Medi Ambient, Jesús Llauró, també aposta pel consens: «Cal marcar quin és el màxim que no podem passar, perquè l'Empordà no és la Terra Alta i l'atractiu més potent que tenim és el paisatge.» Hi ha gent d'aquí que se n'ha sorprès. Aquesta és el text d'una carta enviada a El Punt:

Aquesta frase, recollida al diari El Punt de diumenge, resum de manera clara una part important de la problemàtica que s’ha generat a partir d’un desplegament energètic indigne.

Té té raó, la Terra Alta no és l’Empordà. Conec bé les dos comarques i les estimo especialment. He tingut casa a l’Empordà, sóc del Priorat, on visc, i conec la Terra Alta, comarca veïna i germana en molts sentits.

L’Empordà és una terra mimada pels déus, però no és en això que es diferencia de la Terra Alta, que en aquets sentit també ho és. Però així com l’E. ha estat també mimada pels humans, mimada fins a l’extrem de malmetre-la pel sentiment de possessió. La Terra Altaha estat sencillament oblidada, deixada de la mà d’quests déus i dels seus escolans. Durant anys gairebé no ha existit més enllà de l’Ebre (Sí, perquè la Terra Alta vista del del nord, éstà a l’altra banda de l’Ebre i això, per a alguns potser justifica aquest oblit i aquest abandonament).

A l’Empordà se la proclamen símbol i emblema de tot un país i, per molt que li sobrin mèrits, qualsevol reduccionisme d’aquesta mena implica un desconeixement i un menyspreu de la riquesa i diversitat que tenim. Però vivim èpoques d’etiquetes i de simplificacions.

Tenim un nord, on la gent és rica, desvetllada i feliç. I un sud desconegut per la majoria, condemnat pels centres de poder fàctic a esdevenir o continuar sent receptor d’allò que, qui pot triar, rebutja. I si cal que, perquè això sigui aixi, en carreguem uns valors naturals i paisatgístics patrimoni de la humanitat (amb certificat o sense) ho farem, perquè allà baix, qui hi va?

Davant d’aquestes evidències, fer servir arguments com que “es posen molins allà on bufa el vent”, sona a sarcasme.

Amb tot això ha de quedar clar que no estic reivindicant que omplin la plana empordanesa de molins, m’hi oposaria igual que m’he oposat al desgavell que s’està a punt de comsumar a la Terra Alta.

Només exigim als nostre governants que els criteris a l’hora de planificar siguin els mateixos per a uns i per als altres. Volem ser tractats com a ciutadans de ple dret, (que no ens feu descompte d’impostos als del sud).

I, sobretot, voldríem que la planificació energètica (i la resta també) fos feta amb criteris de servei als interessos dels ciutadans i no dictats per les empreses. Mentre el consum a qualsevol preu sigui la norma, ens ho acabarem carregant tot. No hi ha criteris d’estalvi prou decidits, no hi ha criteris de descentralització i acostament dels centres de producció als centres de consum (una dada, per aquí baix produïm el 72 % i consumim el 12 % i el transport implica pèrdues i noves agressions al territori) No hi ha una aposta real i diversificada per les renovables, totes. No hi ha un calendari de tancament de nuclears (sabeu on estan ubicades, no? I sabeu on es parla de posar-hi un cementiri nuclear? no?).

La llista seria massa llarga.

Només, per acabar, m’agradaria dir-li al senyor Jesús Llauró, conseller comarcal de medi ambient, que és indigne del seu càrrec amb aquestes afirmacions. No hi ha paisatges més dignes de ser protegits que d’altres. I, per cert, coneix la Terra Alta. Segur que no, si no no hauria dit el que ha dit. Us puc ben jurar que la seua claror, la seua llum és única, i mereixeria, de totes totes, ser declarada patrimoni de la humanitat.

Però de moment només demanem, exigim, respecte.

Roser Vernet

PLATAFORMA DEL PRIORAT

Visiteu el web de la Plataforma de la Terra Alta:

Tornar a la pàgina d'Article