La Iugoslàvia de Catalunya

Cantar les excel·lències d’un territori és un truc massa vell per amagar la seva problemàtica, un recurs mediocre que només dissimula la realitat. Per contra, dir les coses pel seu nom és un exercici de revisió de la situació que es viu, i el primer pas per solucionar les mancances que es detectin. Per això no diré que el Priorat té bon vi, ni que és una comarca magnífica, ni que la qualitat de vida de què s’hi gaudeix és tan bona. No. Sense negar res de tot això, he d’afirmar que el Priorat, com a comarca, no existeix, no ha existit mai i, si les coses van com fins ara, no arribarà a existir mai. Ja des d’un punt de vista històric, el Priorat es limita a una zona aspra i feréstega que agrupa els municipis actuals de Poboleda, la Morera (amb la seva pedania d’Escaladei), la Vilella Alta, Gratallops, Porrera, Torroja i Bellmunt. És a dir, tots els llocs que estaven sota la jurisdicció senyorial del prior de la cartoixa d’Escaladei. Just a l’oest d’aquest senyoriu hom trobava la baronia de Cabassers, integrada per la Bisbal, la Figuera, el Lloar (com a pedania de la Figuera fins al segle XIX), Margalef i la Vilella Baixa, a més de Cabassers, que donava nom al domini. Que el Lloar i la Vilella Baixa avui en dia prefereixin afirmar la seva pertinença històrica al Priorat d’Escaladei només respon a motius econòmics que els permeten gaudir dels avantatges de pertànyer a la DO Qualificada Priorat. Però els documents que se serven als arxius diuen tot el contrari.
Al nord del Priorat d’Escaladei (escrit Priorat d’Scaladei per alguns esnobs volgudament capriciosos), els municipis d’Ulldemolins, Albarca, Siurana i Cornudella formaven part d’un altre domini nobiliari, el comtat de Prades. El Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella pertanyien a la baronia d’Escornalbou. I la resta de municipis del que avui anomenen comarca del Priorat pertanyien a la baronia d’Entença, entre ells Falset, i també el Molar, Masroig, els Guiamets, Marçà i Capçanes. Tot plegat, un bon garbuix i cap motiu perquè l’organització comarcal que va sorgir de la unió forçada d’aquests 26 pobles s’hagués d’anomenar Priorat i no d’una altra manera. Però aquesta unió és fràgil. Per començar, la capital de comarca, Falset, no és ni de lluny capital de res. Els sistemes de transport públic que permeten arribar-hi des de dintre de la comarca són gairebé inexistents, i els centres comercials propis dels municipis que hauria d’agrupar Falset són Reus i Móra d’Ebre, com també són els llocs on la població va a l’hospital quan en té necessitat. La DOQ Priorat ha sabut revaloritzar uns vins a base d’atribuir-se la tradició monacal cartoixana per a l’elaboració del vi, tot i que probablement les zones de Capçanes i Marçà ja devien produir vi com a mínim mil dos-cents anys abans que els cartoixans arribessin a Escaladei, ja que està prou ben documentada la presència romana en aquests llocs. La DO Montsant, per contra, creada de fa poc, agrupa tots els altres municipis prioratins que no han tingut la sort (o l’astúcia com el Lloar i la Vilella Baixa) d’apuntar-se al carro de la DOQ Priorat. Parlant clar, una unió de pobres.
I si amb tot això no n’hi havia prou, per postres, els serveis de telecomunicacions i transport són poc menys que lamentables. L’única carretera en condicions, pròpia d’un món civilitzat, és la que uneix Reus amb Tortosa via Móra d’Ebre, i de passada, també passa per Falset, encara que allí s’estreny de mala manera per travessar el municipi. Les altres carreteres de la comarca són camins asfaltats i prou.
Petites guerres locals

Les petites guerres que han enfrontat els municipis de la nostra comarca han fet que fins i tot es dibuixessin fronteres amb pintura sobre el terreny. A la carretera entre Gratallops i Falset, algú va dibuixar una línia a terra per marcar la fi (o el principi, segons com es miri) de la DO Priorat. Durant l’anomenada guerra eòlica, a la carretera que va cap a Cabassers, just al punt on comença el terme municipal d’aquest poble, també hi van dibuixar una línia a terra on hi deia «Duana», i van clavar un cartell que proclamava que d’allí endavant hom entrava a la «República Federal del Montsant», que devia agrupar tots els municipis partidaris d’instal·lar el famós parc eòlic del Montsant. El curiós del cas és que per construir aquest rètol es va utilitzar una planxa metàl·lica, com un senyal de trànsit, que contenia una proclama similar: un anunci que d’allí endavant començava la zona de la DO Priorat. Els qui van instaurar aquesta República Federal del Montsant es van limitar a encarar al revés el cartell de la DO Priorat un cop va estar modificat amb el text nou que anunciaria a partir d’aquell moment.
Em sembla que queda clar que al Priorat molts amics no hi són, que puguem dir. Més aviat hi ha recança cap a l’altre, egoisme, potser fins i tot malvolença. Però sobretot hi ha una discriminació brutal cap a tots aquells municipis que no tenen com a producte principal el vi. L’oli, l’altre tresor d’aquesta zona, no està degudament promocionat ni comercialitzat, i les cooperatives l’acostumen a malvendre a majoristes per ignorància o per poca iniciativa; és clar, que el prenguin a cubes és el més fàcil, o si més no és més fàcil que comercialitzar-lo per iniciativa pròpia.
Un altre greuge ha vingut per l’assumpte de la protecció del patrimoni natural de la zona. Sí que és cert que construir un parc eòlic al Montsant és una agressió al medi natural, però fer bancals a totes les muntanyetes de llicorella del Priorat històric és una agressió tant o més greu que voler posar aerogeneradors a la serra. En canvi, no ha sortit cap plataforma a denunciar aquesta destrucció massiva de boscos i muntanyes, i quan s’ha denunciat ja ha sigut massa tard. Sé que més d’un s’emprenyarà per això que acabo de dir, però és la veritat i considero que és preferible dir-ho i córrer el risc que algú no em parli mai més abans que silenciar-ho com fa tothom.
Això és, doncs la comarca del Priorat, una zona dividida i malavinguda fins a l’últim extrem. És per això que jo l’anomeno la Iugoslàvia de Catalunya, i si no hi ha un canvi de mentalitat i de la manera de fer les coses l’únic que s’aconseguirà és malbaratar tot el potencial que oferiria l’aliança i la cooperació entre tots els municipis que la configuren.

Article aparegut a El Punt

Tornar