DEMOCRÀCIA, DISCIPLINA I CONSCIÈNCIA
Les darreres setmanes, la premsa es fa ressò de les actituds dissidents de cada cop més membres de la coalició governant a Catalunya, CiU, en relació amb els projectes que han originat el que ja podria qualificar-se com a revolta popular a les Terres de l’Ebre i el Priorat. De moment, sembla que ENRON s’allunya de Móra la Nova, però la llosa implacable del PHN i l’espifiada imperdonable d’un decret eòlic que comprometia seriosament el futur de les comarques més pobres de Catalunya, encara planen com elements desestabilitzadors d’un govern amb menys arguments cada dia que passa.
L’últim episodi ha estat prou significatiu: l’aprovació per part del Consell Comarcal del Priorat d’una moció que insta a l’exclusió de la possibilitat de construir centrals eòliques en els conjunts orogràfics més notables de la comarca. Fins i tot, la moció posa un límit al desenvolupament de l’energia eòlica al Priorat, d’acord amb criteris mediambientals, paisatgístics i de solidaritat interterritorial. L’actitud inflexible de CiU en aquest afer –que fa fer-se fins i tot amenaçadora quan Felip Puig, després de tombat el “seu” decret eòlic pel Parlament, va declarar que, sense decret, podríen construir-se centrals eòliques a tort i a dret- feia preveure que la moció no seria aprovada. Però vet aquí que, de tant tibar la veta, els ha tornat a petar als morros. En una actitud notable, tres consellers d’Unió Democràtica, varen trobar-se “indisposats” i no van assistir al ple, i un de Convergència, Ferran Miró va gosar votar a favor de la moció. I la moció va guanyar.
La democràcia, basada en els partits polítics, és un sistema de representació teòricament bo, però molt fràgil, en el sentit que les xacres actuals de la nostra societat hi fan niu i s’hi desenvolupen amb molta facilitat. Així, quan se suposa que els càrrecs electes es comprometen a fer un servei al poble que els ha triat, gairebé tots tenim la sensació que el principal objectiu dels partits amb responsabilitats de govern és la seva pròpia supervivència en el poder. Caciquisme, nepotisme o clientelisme són expressions d’aquesta situació que, d’altra banda, ja no fan ni fred ni calor perquè la premsa en van plena dia rera dia. Potser per això, quan ocorre el que hauria de ser el més normal com ara que Ferran Miró, regidor de CiU a Cabassers, voti a favor d’impedir la industrialització de Montsant i les altres muntanyes emblemàtiques del Priorat, el fet es transforma en una gesta que crea passions, majoritàriament favorables.
Ferran Miró és l’exemple del vot de consciència, de la insubordinació davant d’allò que no té cap mena de fonament, de la indisciplina necessària quan el dogma del partit es fa decididament absurd. L’exemple de l’actitud contrària és Misericòrdia Monlleó, alcaldessa d’Ulldemolins i diputada al Parlament. Tot i que el seu poble és un exemple de com l’aprofitament sostenible del patrimoni natural i cultural pot convertirse en motor de desenvolupament, va triar el vot contra la moció que instava la protecció també de Montsant, per mantenir la disciplina de partit. Misericòrdia Monlleó és, no obstant, una persona sensible amb el patrimoni i estic segur que no voldria veure el cingle de la Mare de Déu convertit en una central elèctrica. A qui beneficia el vot de consciència, i la disciplina de partit?
El vot de Ferran Miró ha beneficiat el seu propi poble i el Priorat en conjunt, no pas a ell que ara es veu embolicat en una situació difícil, ni a la seva família que topa amb la incomprensió de part de la gent. El vot de Misericòrdia Monlleó, francament, no ho sé; no crec que hagi afavorit ni al seu propi partit, donades les circumstàncies. Decididament, la disciplina de partit s’ha erigit a la nostra societat com l’instrument per deformar la democràcia i acostar-la al despotisme il·lustrat: governar per al poble, però sense el poble. El que no han tingut en compte els nostres governants és que els papers s’han invertit i que el poble és avui més il·lustrat que el dèspota.
Actituds com les de Ferran Miró ens recorden que la democràcia, com la ciència, la religió o qualsevol altre edifici de la cultura no són bons ni dolents en sí mateixos, sino simples estris a mercè de la voluntat de qui els utilitza. Demanar explicacions del vot dels nostres representats electes sobre els temes que ens afecten més directament és l’única manera d’impedir que el recurs de la disciplina de partit incrementi l’escletxa, ja prou profunda, que hi ha entre el poble i els seus governants.
Roger Pascual
Portaveu dela Plataforma per la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat