Carta de la PLATAFORMA PER LA DEFENSA DEL PATRIMONI NATURAL DEL PRIORAT en resposta a les acusacions fetes per l'alcalde de LA MORERA.
L’alcalde de la Morera de Montsant arremet
contra els membres i simpatitzants de la Plataforma del Priorat en una carta
oberta que ha enviat per Internet, als ajuntaments del Priorat, a la
Generalitat i Diputació i no sabem a quanta gent més, i que també ha fet
arribar a alguns mitjans de comunicació que recullen parcialment aquest escrit.
Ens acusa amb indirectes directes d’haver fet caure el mesurador eòlic del seu
poble.
Independentment de les gestions legals que
puguem emprendre pel que considerem una difamació clara, voldríem fer una mica
de memòria —cosa que sembla no agradar a segons qui— i puntualitzar unes
quantes coses.
Aquest estiu, ja abans de la caiguda del
mesurador de vent que esmenta, l’alcalde de la Morera va protagonitzar algun
fet poc respectuós amb el dret a la llibertat d’expressió d’algun convilatà
seu. Que certs habitants d’un poble no comptin amb tres o quatre generacions de
viure-hi no creiem pas que els faci menys dignes d’aquest dret ni de cap altre.
Aquests convilatans, però, gosaven discrepar de la visió monolítica que aquest
alcalde té de la vida municipal. Ja ho van fer el dia de la presentació del
projecte de central eòlica, que també esmenta en el seu escrit. Com ho van fer
algunes altres persones, a part dels representants de la plataforma, que no
acabaven de veure clar el plantejament econòmic i energètic que se’ls volia
vendre.
Després, en el programa de Festa Major —un
programa que acostuma a ser interessant pels continguts i per la seua difusió,
més enllà del municipi, d’abast comarcal—, el Sr. Miró, amb un estil ben
peculiar, parlava del "jardí" de flors delicades que és el seu poble,
del qual es deu considerar únic jardiner amb competències. L’al·lusió a les
males herbes ..."en tots els jardins hi creixen males herbes, amb
punxes a les tiges, saba verinosa i fulles prepotents que es volen apoderar del
bon cor, la senzillesa, la fragilitat, la tendresa i el bon aroma de les flors
del nostre jardí. Per això cal ensulfatar-les i tallar-les..." va
fer arrufar el nas a més de quatre perquè les ressonàncies d’aquesta mena
d’afirmacions no escapen a ningú. Fins i tot un tuf que en altres "jardins"
potser seria considerat d’apologia a la violència ... Però optàrem per allò de brams
d’ase no arriben al cel. Amb tot, els convilatans que no combreguen amb
rodes de molí van tornar a patir en pròpia pell les seues amenaces més o menys
velades, després que els fossin arrencats els cartells d’una campanya de suport
a l’acord comarcal del Priorat, en la gestació del qual, ves per on, el
senyor Miró havia participat.
Quan no hi ha arguments per a rebatre a
aquells que no opinen el mateix que tu, el camí de la difamació i de la
criminalització, desgraciadament, sembla ser una sortida usual aquests darrers
temps a les nostres comarques. Què ens recorda tot plegat?
La Plataforma, des de la seua creació
ha fet mans i mànigues per treballar en positiu. Perquè molts ja venim de les
lluites antinuclears i som els més interessats en exigir que allò que podria
ser una opció energètica neta, sigui fet com déu mana, perquè no es converteixi
en una font d’especulació més. I, paradoxalment, no esdevingui perjudicial per a
l’entorn allò que en teoria pretén ajudar a preservar-lo.
Per això, avançant-nos al mateix DMA, que
passava dies i empenyia anys, l’any 2000 ja vam elaborar amb el GEPEC i altres
plataformes, un primer mapa eòlic de zonificació de les comarques del Sud per
establir uns criteris de preservació i de compatibilitat. En concret, al
Priorat hi havia dos ubicacions possibles, que amb la central eòlica que ja
tenim en feien tres.
I quan el mapa que finalment va treure el
DMA, que maltractava de manera escandalosament discriminatòria les nostres
serres i permetia omplir el Montsant de molins, amb el vist-i-plau i suport més
que actiu del senyor Miró, va haver de ser retirat per mandat del Parlament, la
Plataforma va intentar de totes totes que es creés una comissió mixta
per a consensuar el segon mapa. Amb el Puig va ser inútil. Com ho ha estat amb
el nou conseller, Espadaler, malgrat el consens aconseguit amb els
interlocutors del seu Departament. Per quins interessos?
Però vam continuar en positiu i vam
aconseguir, al Priorat, i només al Priorat, seure tots els implicats al voltant
d’una taula i buscar un acord. Tots vam cedir, els pactes van així. Naltros vam
acceptar una ubicació que no ens semblava ni ens sembla bona, però l’acord s’ho
valia i s’ho val. Per això el reivindiquem i el defensarem on calgui.
De tot això el senyor Miró no en diu res de
res. Per què deu ser?
En canvi, ens acusa d’una banda de fer ulls
clucs a agressions al territori en forma d’abancalaments descontrolats. Una
altra mentida. En més d’un diari n’hem parlat. En la nostra revisteta Alvent
ho hem fet. Però, també, ho continuem fent en positiu: treballant perquè el
debat sigui viu i els criteris consensuats. I això té un nom: Carta de
paisatge. Els consells reguladors de les denominacions d’origen que
impulsen el tema us poden mostrar la carta que els hem adreçat. I en un proper
número d’Alvent, està previst com a tema monogràfic.
I també, i sobretot, ens acusa d’un acte
delictiu. Ens difama, així, sense complexos. Potser
està massa acostumat a tractar de súbdits el que per dret són ciutadans.
De l’altre signant de l’escrit, el senyor
Josep Puig, avui no en parlarem. Mereix un capítol a part. Només us direm que,
davant nostre, va dir a habitants d’un poble del Montsant que si el declaraven
Parc Natural, haurien de fotre el camp. Per algú que va d'ecologista
intel·lectual i universitari, déu-n’hi do. Potser això sol ja el retrata.
Podríem continuar reflexionant sobre moltes
coses que aquests darrers anys, amb el debat eòlic com a catalitzador — i sense
oblidar l’ENRON ni la vergonya del PHN— han sotragat les nostres comarques.
Les sotragades no necessàriament són negatives, ans al contrari. Ja ho dèiem en algun altre lloc, el debat i la polèmica fonamentada, argumentada i conseqüent són ingredients indispensables per a garantir la higiene democràtica. Les basses d’oli no. Massa sovint amaguen imposicions que molts de naltros encara podem recordar el regust amarg i sabent que tenen.